Compassos sota terra

8:35. Arriba cinc minuts més tard que de costum. Contemplo el seu caminar lent, desgastat, en sentit contrari al ramat de matiners que ni tan sols el veuen, que corren a la feina o a l’escola amb presses, fent ullades ràpides al rellotge. Sembla que se l’hagin d’emportar per davant, però ell ni s’immuta ni canvia el seu rumb, i segueix el seu camí amb passes fermes, fins arribar al punt fix de cada dia: just al centre de l’etern passadís, gris i sufocant, que separa les línies 3 i 4.

Me’l miro amb discreció, des del meu racó habitual, fent veure que llegeixo o que espero algú. Porta l’americana grisa i vella, el barret tort, els ulls apagats. Amb cura i precisió, col·loca la tela negra al terra i s’hi posa a sobre. I en un segon li canvia la cara. Quan s’instal·la a la seva petita parcel·la del passadís, sembla un altre. Sembla que aquell tros de tela sigui un gran escenari, que aquelles quatre rajoles brutes que ocupa de manera modesta, de cop el converteixin en un gran músic. I ho és; és un grandíssim músic, però ell no ho sap.

L’espero cada matí, i faig tard a classe, però m’és igual. M’agrada observar el seu procediment, pausat, d’home gran. Quan ja ho té tot a punt i és assegut al tamboret, sense faristol ni partitura, tanca els ulls, i és llavors, en aquell segon previ a la música, quan crec que s’imagina davant d’una multitud que l’aclama.

I acarona les tecles del seu acordió, l’estira i l’arronsa amb tacte, com si tocant-lo recordés el cos delicat d’una antiga amant. I la seva música ressona per tot el metro, convertint els tristos passadissos en carrers de pobles sicilians en els que no he estat mai. Em fa tornar a una època que no he viscut, i les seves melodies m’entristeixen sense motiu. A vegades sembla que em conegui de sempre, i que toqui només per mi.

M’agradaria saber què li volta pel cap quan toca. El seu rostre mostra indiferència, com si els dits li anessin sols, com si tot fos pura mecànica. Però jo no m’ho crec. No pot ser que un so tan carregat de sensibilitat sigui fruit tan sols d’un estudi de pentagrames blancs i negres. No, ell toca i recorda alguna cosa. I em fa recordar.

Les nou passades. Amb un sospir, torno al món real i camino cap a l’andana. Encara absent, pujo al primer vagó, i les portes es tanquen deixant enrere els últims acords. Puc sentir la melodia encara ressonant pel meu cap, i en la foscor dels túnels, el tren lliscant sobre les vies m’ajuda a portar el compàs.  
Anuncis

2 pensaments sobre “Compassos sota terra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s