Nits de grana

Un quart d’hora abans és l’hora de les concentracions de gent a la vorera. Tothom queda aquí, és el punt de trobada abans d’entrar. Els impacients truquen pel mòbil. Avui plou. Els vianants s’obren pas entre converses i paraigües. També n’hi ha que esperen tranquils, fullejant el programa. Alguns fumen. Mudats i no mudats.

Jo, cabells recollits, camisa grana i pantaló fosc. Un “bona nit” amb un somriure, un escaneig ràpid del codi QR. “Al quart pis, per allà”. Alguns novells, d’altres esporàdics; d’altres que són fidels, d’aquells de tota la vida. Com a tot arreu en aquesta ciutat, alguns turistes: “This way please”. “Vostè al cinquè? Agafi l’ascensor, el meu company el guiarà”. Normalment els de platea no pregunten. N’hi ha que s’ho coneixen des de petits, de quan acompanyaven engalanats uns pares que venien a “fer societat”. O a gaudir de la música. O ambdues, qui sap. “El guarda-roba, per allà”. Sí que arriben xops.

La veu en off anuncia que la funció comença en cinc minuts. En cinc minuts, el Messies. Se sent una broma: “ah però, el Leo no l’anem a veure al Camp?”. Riuen. No l’he entès. Ah, ara sí. Uf.

“El lavabo, si us plau?”. “Bona nit”, somriure. Quina olor més bona de perfum. És la dona aquella. Què elegant. QR, QR, QR. “Excuse me, could you take a photo?”

Dos minuts. El hall queda buit. Algun que fa tard entra corrents, passa de llarg del guarda-roba i puja les escales de tres en tres. Tanquem portes. La remor boja de la Rambla queda com un soroll sord de fons. Pels altaveus sentim com l’orquestra afina desordenada. Les cordes. Algun vent. Els violins. Oh, els violins.

Els camises granes agafem l’ascensor i ens distribuïm pels pisos, un a cada. Em quedo sola i arribo al cinquè. M’agrada que el meu pis sigui el més alt, no sé per què. M’agrada la buidor de l’espai, la forma circular d’aquest passadís. Una paret gruixuda em separa de la sala principal, de la sala de la música, però m’agrada el silenci i aquesta llum tènue. Agafo un programa: “El Messies, de Georg Friedrich Händel”. Què bé. Està a punt de començar una d’aquelles obres que aconsegueix posar-me els pèls de punta.

Sec al banc adossat a la paret, també de color grana, que sempre acaba resultant-me còmode per recolzar-hi l’esquena. Ara estan acabant d’afinar. Per sort, he après a gaudir de la música sense veure-la. M’agrada tancar els ulls i imaginar-me el director movent la batuta amb elegància primer, despentinat després; les cares dels músics sota tensió, el públic atent. M’agrada aixecar-me i aplaudir quan toca, malgrat ningú no em senti.

M’agrada estar sola a les nits del Liceu.

Ha callat l’últim violí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s