“Serà un dia que durarà anys”

Necessito buidar el cap i el cor per no ofegar-me amb els pensaments sobre ahir. Ahir, 1 d’octubre de 2017, vam desobeir, en massa, un govern que encara diu que aquí no ha passat res. El mateix govern que ha destinat 31,7 milions d’euros en cossos de seguretat que venien a requisar-nos les urnes. Un govern que avui, amb tota la sang freda del món, està negant rotundament la violència que ha exercit. El mateix que nega el dret a l’autodeterminació dels pobles i que ens despulla de la nostra sobirania. El mateix govern que fa anys que ens dóna l’esquena, blindant-se amb la Sagrada Constitució i que ahir, com a últim recurs, ens recriminava una manca de lleialtat cap al nostre Estatut. Cinisme pur.

Ahir vam desobeir perquè no teníem una altra. I amb desobeir no vull dir votar que sí – vull dir anar a les urnes. Votar ahir volia dir dues coses: per una banda, normalitzar el dret a vot; per l’altra, legitimar la convocatòria d’un referèndum que fa anys que una part important del poble català reclama. Ahir els del sí i els del no decidíem el nostre futur a les urnes (sense estelades, sense aldarulls, sense soroll), i ho vam fer desobeint. Perquè no teníem altra.

Perquè fa dies que a Barcelona les forces de seguretat espanyoles ens recorden que estan a punt per aturar-nos “costi el que costi”. Perquè fa mesos que no es pren seriosament la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Perquè fa anys que ningú té ganes d’afrontar “la qüestió catalana”, i perquè fa dècades que necessitem enterrar definitivament el franquisme.

Per tot això, ahir els col·legis electorals de Catalunya van despertar de matinada, plens de persones que hi havien passat una o dues nits, i de famílies (sí, famílies!) que van considerar educatiu portar els seus fills i filles a defensar les urnes. I aquestes persones, joves i grans, arreu del país, van resistir de manera pacífica quan apareixien els furgons de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil per requisar urnes i paperetes a cops de porra.

“Jo he viscut la guerra, nena”, em deia una àvia que entrava emocionada per la porta del col·legi electoral. Vaig acompanyar-la a l’ascensor, i li vaig dir a l’orella “no es preocupi, que ja ho tenim això. Guanyarem”. Em va estrènyer fort la mà, fent que sí amb el cap, i se’n va anar a votar amb els ulls plens de llàgrimes.

No és la dèria de quatre polítics interessats, no és la manipulació de milers de persones, no és que els catalans siguem imbècils. Ja n’hi ha prou d’infantilitzar-nos, de menystenir la nostra voluntat, d’ignorar les nostres demandes. Ja n’hi ha prou de dir que som els responsables de l’odi i de la divisió. Ahir només volíem votar, i ens van colpejar, ens van empènyer, ens van ferir, ens van trencar els dits. I això no s’oblida ni es perdona.

Demà anirem a la vaga perquè nosaltres sí que odiem l’odi. Perquè ahir molts catalans vam resistir durant hores als carrers, fent-los nostres. Perquè tenim memòria i no tenim por.

Visca la República!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s