#BonaNitILlibertat

Miquel Raventós, el primer candidat independentista amb possibilitats reals d’aconseguir majoria a la presidència de la Generalitat, ha desaparegut tres dies abans de les eleccions. Així comença l’obra Pàtria, de Jordi Casanovas, representada fins el 16 de desembre al Teatre Poliorama.

Raventós és un periodista conegut, principalment, per les entrevistes realitzades a polítics en el seu propi programa de la televisió autonòmica. Fa sis mesos, tot moderant el debat decisiu entre els candidats a les properes eleccions, explota i atura el programa. Mirant a càmera, es dirigeix als espectadors i els anima a no conformar-se amb aquells polítics venuts que fan promeses buides. Els encoratja a sortir al carrer i a exigir la vertadera independència de Catalunya. El discurs, espontani i molt encès, acaba amb una frase contundent: “Bona nit i llibertat”, el hashtagde la qual es converteix en trending topic aquella mateixa nit.

Sense voler-ho, Raventós passa a ser el candidat que el poble esperava. La gent el vol de president, i ell, aclaparat pels fets i amb experiència nul·la en política, presenta una candidatura. Simbolitza el polític transparent, el que no està pervertit pel poder. Representa el candidat que, sense embuts, prioritza declarar la independència de Catalunya, unilateralment si cal. I durant la campanya, les enquestes parlen per sí soles: Raventós promet.

Pàtria retrata, de manera fidel i crítica, la situació de la Catalunya actual. Fa una reflexió sobre la política, fins que la mateixa paraula “política” se’ns torna amarga quan la pronunciem. Ens mostra el procés de creació d’un líder que parteix de l’honestedat, però que podrà caure fàcilment en els paranys d’una campanya electoral llarga i tensa. Els malabars que es veu obligat a fer Raventós per conservar la seva imatge neta fins el dia de les eleccions ens porten a pensar en el desgast personal que deu suposar mantenir la confiança de l’electorat sota control. I, conseqüentment, fa que ens imaginem fins a quin punt poden arribar a perdre els escrúpols els polítics de carn i os, per tal d’arribar airosos a la jornada electoral.

El títol de Pàtria no és gratuït: el principal punt sobre el qual gira el programa electoral de Raventós, i sobre el que té els ulls tot Catalunya, és la independència. Arran d’una manifestació multitudinària al carrer, el tema entra en debat i els polítics s’han de mullar. Raventós està ben convençut que vol un país lliure, però xoca amb les reflexions del seu pare, un pintor expressionista abstracte: per què m’he de sentir part d’una “pàtria” delimitada amb fronteres? Per què no és vàlid l’art, com a pàtria que estimo i que considero meva? L’art, i no la terra, és el que el pare de Raventós sent com la seva vertadera identitat.

Una altra reflexió de pes que fa l’obra és sobre el periodisme i l’omnipotència dels mitjans de comunicació, així com la influència que exerceixen en el camí que segueix tota una societat. Lamenta l’autocensura que s’imposen alguns periodistes per tal de fer contents els polítics i per tal d’impedir que el sistema s’esquerdi, i ho enllaça tot plegat en una trama que aborda altres grans temes com els secrets de família, les mentides i els sentiments genuïns.

Interpretat magistralment per Francesc Orella, Raventós haurà de superar els obstacles que poden dur un líder honest a quedar encegat per un gran projecte. Amb actors de la categoria de Rosa Vila, Lluïsa Castell, Àlex Casanovas, Fermí Reixach i David Marcè, Pàtriaés una obra que s’atreveix a posar les cartes sobre la taula. És, tot barrejant actualitat i ficció, un parèntesi molt sa i convenient que ens farà pensar sobre el moment que estem vivint, i que ens ajudarà a posar en perspectiva els problemes de casa nostra.
Anuncis

Compassos sota terra

8:35. Arriba cinc minuts més tard que de costum. Contemplo el seu caminar lent, desgastat, en sentit contrari al ramat de matiners que ni tan sols el veuen, que corren a la feina o a l’escola amb presses, fent ullades ràpides al rellotge. Sembla que se l’hagin d’emportar per davant, però ell ni s’immuta ni canvia el seu rumb, i segueix el seu camí amb passes fermes, fins arribar al punt fix de cada dia: just al centre de l’etern passadís, gris i sufocant, que separa les línies 3 i 4.

Me’l miro amb discreció, des del meu racó habitual, fent veure que llegeixo o que espero algú. Porta l’americana grisa i vella, el barret tort, els ulls apagats. Amb cura i precisió, col·loca la tela negra al terra i s’hi posa a sobre. I en un segon li canvia la cara. Quan s’instal·la a la seva petita parcel·la del passadís, sembla un altre. Sembla que aquell tros de tela sigui un gran escenari, que aquelles quatre rajoles brutes que ocupa de manera modesta, de cop el converteixin en un gran músic. I ho és; és un grandíssim músic, però ell no ho sap.

L’espero cada matí, i faig tard a classe, però m’és igual. M’agrada observar el seu procediment, pausat, d’home gran. Quan ja ho té tot a punt i és assegut al tamboret, sense faristol ni partitura, tanca els ulls, i és llavors, en aquell segon previ a la música, quan crec que s’imagina davant d’una multitud que l’aclama.

I acarona les tecles del seu acordió, l’estira i l’arronsa amb tacte, com si tocant-lo recordés el cos delicat d’una antiga amant. I la seva música ressona per tot el metro, convertint els tristos passadissos en carrers de pobles sicilians en els que no he estat mai. Em fa tornar a una època que no he viscut, i les seves melodies m’entristeixen sense motiu. A vegades sembla que em conegui de sempre, i que toqui només per mi.

M’agradaria saber què li volta pel cap quan toca. El seu rostre mostra indiferència, com si els dits li anessin sols, com si tot fos pura mecànica. Però jo no m’ho crec. No pot ser que un so tan carregat de sensibilitat sigui fruit tan sols d’un estudi de pentagrames blancs i negres. No, ell toca i recorda alguna cosa. I em fa recordar.

Les nou passades. Amb un sospir, torno al món real i camino cap a l’andana. Encara absent, pujo al primer vagó, i les portes es tanquen deixant enrere els últims acords. Puc sentir la melodia encara ressonant pel meu cap, i en la foscor dels túnels, el tren lliscant sobre les vies m’ajuda a portar el compàs.  

Vaivén

Te levantas y abandonas la cama, escenario nocturno de pasiones que vienen y van. Caminando hacia la ventana, enciendes un cigarrillo. Ni siquiera te vuelves para ver cómo duerme. No te hace falta, sabes de sobra qué cara pone cuando sueña por las mañanas. La luz del día convierte la habitación en una especie de refugio, tuyo y de nadie más.

Te frotas los ojos y ves los coches pasar a través del cristal. Hace horas que la ciudad está en marcha. Sacas el humo y observas cómo flota sin prisas hacia el techo. “Tengo que dejar de fumar”, piensas. Hay tantas cosas que deberías dejar… Echas un vistazo rápido a la cama. Ahí, durmiendo, está el primer vicio que deberías dejar. Siempre estáis igual. ¿Cuántas veces te has jurado que sería la última? Y la última nunca llega, porque tarde o temprano acabas cayendo, como un tonto. Es como un bucle sin fin. Y es en momentos como éste, cuando estás contigo mismo, en los que te das cuenta. Te reprochas la debilidad que hace que te dejes llevar. “¿Cómo soy tan idiota?” te dices.

Oyes sus pasos descalzos que se acercan hacia ti. Ya sabes qué viene ahora: un abrazo, un beso en la mejilla, un susurro cariñoso en el oído. Evitas escucharlo, porque cualquier cosa que haya dicho es mentira. Te nota distante, sabe que hoy no entras en el juego. Se acerca a tu escritorio, lleno de papeles desordenados. Intenta sacar tema.

-¿Estás escribiendo?

Mientes: -No.

-Mientes. ¿Qué escribes? – Te sonríe.

Te molestas. Odias que te conozca tan bien. –Nada. No es cosa tuya.

Se queda cortada. Le darías un beso y le pedirías perdón, pero no lo haces. Mira al suelo, como si estuviera incómoda. Decides ignorarla, tiras la colilla por la ventana y te vas a la cocina. Preparas café para uno. ¿Cómo puede alterar tu humor de esta manera? Hace apenas unos minutos dormías abrazado a ella, horas atrás casi os jurabais amor eterno… ¿A qué jugáis? Pasáis de acostaros con la certeza mutua de que os amáis a casi odiaros cuando amanece. Hace tiempo que la razón no golpea a vuestras puertas.

Oyes la puerta de la entrada cerrarse. ¿Se ha ido sin más? La llamas. No contesta. Se ha ido. Respiras tranquilo. Notas cómo tu cuerpo entero se calma, cómo cada músculo deja de estar en tensión. Vuelves a sentir que tu casa es tuya. Hasta tu café sabe mejor. Enciendes otro cigarrillo, te relajas por fin. La apartas de tu cabeza, ahora que ya se ha apartado de tu vista. Y, de repente, rompes a llorar.